Exposició “Morandi. Ressonància infinita”
El director de la nostra galeria, Jordi Barnadas, va assistir el passat cap de semana a l’exposició Morandi. Ressonància infinita, de Giorgio Morandi, que es troba a La Pedrera de Barcelona, i li agradaria compartir amb els nostres lectors la seva opinió personal de dita exposició, amb l’objectiu d’animar-los a visitar-la si tienen l’ocasió.
A Jordi Barnadas le pareció una exposición magnífica, y que se entiende perfectamente si va acompañada de la siguiente cita del propio Morandi:
Crec que no he deixat de ser un defensor de l’art per l’art, més que no pas de l’art per la religió, la justícia social o la glòria de la nació. No hi ha res més allunyat de mi que un art destinat a servir objectius que no siguin els inherents a l’obra d’art mateixa.
La pàgina web de La Pedrera ens regala una breu explicació de l’exposició, que restarà en el mateix edifici fins el 22 de maig de 2022.
L’exposició fa un recorregut retrospectiu per l’obra del pintor i gravador italià Giorgio Morandi (Bolonya, 1890-1964), un dels artistes més significatius i inclassificables del panorama artístic de la primera meitat de segle XX.
«Morandi. Ressonància infinita»
Pintor inclassificable, però figura cabdal del panorama artístic de la primera meitat de segle xx, el pintor i gravador italià Giorgio Morandi (1890-1964) pot ser considerat un artista atemporal, l’obra del qual destaca per la gran qualitat i pel seu alt grau de refinament, amb un llenguatge totalment personal. Tot i que no es pot emmarcar en cap dels grans moviments de l’art contemporani, el seu treball intenta captar la realitat de la manera més fidel possible a través de la llum, el color i els valors volumètrics, en una recerca constant de l’essència de la pintura.
Nascut a Bolonya, ciutat on va transcórrer tota la seva vida artística, Morandi va treballar al marge de qualsevol grup o moviment. Tot i això, els seus primers quadres van rebre la influència de Cézanne i el cubisme i, després d’una curta relació amb els pintors futuristes de la seva generació, s’apropà als preceptes del grup metafísic italià de Carlo Carrá i de Giorgio de Chirico, i al purisme del retorn a l’ordre del grup Valori Plastici. Però a partir del 1920 iniciarà una carrera en solitari en la qual desenvoluparà un estil propi i inconfusible, que no abandonarà mai, i que es caracteritza per un llenguatge pictòric de gran puresa i elegància, marcat per l’harmonia, l’austeritat, la cadència, la fragilitat, la lleugeresa… i el silenci.
Morandi sempre va treballar una pintura figurativa, fonamentalment natures mortes i esporàdicament alguns paisatges, que a poc a poc es va anar fent més simbòlica. El mateix Morandi va arribar a afirmar que «els sentiments i les imatges que el món visible desperta en nosaltres són molt difícils d’expressar o potser inexpressables amb les paraules, perquè estan determinades per formes, colors, espai i llum». El seu estil, en què destaca per damunt de tot l’ús magistral de la llum, es basa en la recerca d’una simplificació formal en què els temes es redueixen a l’essencial. Per a Morandi l’ús de la reiteració va ser clau, i el mateix conjunt d’objectes va ser revisitat per l’artista una vegada rere l’altra en pintures i aiguaforts.
L’exposició «Morandi. Ressonància infinita», comissariada per Beatrice Avanzi i Daniela Ferrari, conservadores del Museo di Arte Moderna e Contemporanea di Trento e Rovereto (MART), reuneix una acurada i significativa selecció de pintures, dibuixos i gravats procedents de diversos museus i col·leccions particulars d’Europa.